Llaurant obres d’autor.
La literatura com a bella art.
el llegat
d’Atzara
Vicenç Villatoro
Creiem que tant en Vicenç Villatoro com les seves obres es presenten elles mateixes, que és tan conegut (i reconegut) que potser hauria de ser ell qui ens presentés a nosaltres.
Per això, entenen que no podríem fer res més adient que transcriure un extret de la seva nova ‘nouvelle’, El llegat d’Atzara per convidar els lectors a submergir-s’hi
|
«Aquella mateixa nit, gairebé sense ni acabar de sopar, vam pujar amb en Jacob a la nostra cambra de l’hotel i vaig treure de la bossa de roba el manuscrit en atzarí, amb la lletra minúscula de la Rut, d’El llegat d’Atzara.
En Jacob en va agafar el primer dels fulls, va buscar les ulleres a l’infern de l’americana, i va passar-hi els ulls i la punta dels dits per damunt, no sé si ho llegia o si el que feia era reconèixer la lletra, reconèixer les paraules i la llengua, recordar.« |
Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, 1957) és escriptor i periodista.
Des de fa gairebé cinquanta anys ha anat publicant, i a voltes li han estat premiats, fins a una cinquantena de llibres que pertanyen a gèneres diversos i de vegades els barregen: novel·la, assaig, memòries, poesia…
Tot i així la major part es poden adscriure al gènere de la narrativa en el sentit més ampli, sigui de caràcter memorialístic (Un home que se’n va, La casa dels avis, El retorn dels Bassat), es barregi amb el teatre o l’assaig històric (Massa foc, Urgell, la febre d’aigua), es destini al públic juvenil (La Torre, Tres dies de glòria), porti a la novel·la de ficció (Evangeli gris, La ciutat del fum, La claror de juliol, La dona a la finestra, Polonesa) o pertanyi al format de la «nouvelle» (Tren a Maratea i ara El llegat d’Atzara).
En paral·lel ha anat escrivint molt i publicant poc en el camp de la poesia (Sense invitació, Via Toscana).
Blog i notícies
Estem preparant la presentació de l’editorial, conjuntament amb les nostres dues primeres novel·les.
Us en mantindrem puntualment informats